Brauli Montoya Abat va nàixer en el Carril, encara que els seus pares provenien de fora de Novelda. La mare, Carmen, la Peluquera, havia nascut al Fondó dels Frares (Vinalopó Mitjà), i el pare, Braulio, que treballava en la fusteria de Luis Payá, en el mateix carrer, era originari de Lezuza, en el cor de la Manxa. El Carril, encara sense asfaltar i amb poca circulació de cotxes i carros, era l’escenari dels seus jocs infantils (el gua, l’amagatall, etc), complementat amb el cantaleo contra els xicons del carrer Empedrat veí i amb les aventures xafant fang per la Rambla.
L’Oratori va ser la seua escola: allí va aprendre a llegir i escriure (en castellà) i a rebre calbots del mestre per parlar en valencià. En passar a l’institut, acabat de crear a Novelda (l’actual de La Mola), se li va obrir un nou món davant dels seus ulls: el professorat, que mostrava un tarannà democràtic, li feia veure que existia una altra manera de viure diferent a la de la dictadura en què s’havia criat fins llavors. És així com acabaria descobrint que la seua llengua “tenia una gramàtica”, era posseïdora d’una literatura tan digna com qualsevol altra i ocupava un territori major del que fins aleshores ell tenia entès. Per això començà a implicar-se en les activitats de l’associació Amics de la Cultura, on va rebre classes de valencià “clandestines” de Víctor Cremades, i participà en la fundació del grup teatral La Granota, dirigit per l’enyorat Toni Tomàs, viatjant de Carlet que va viure uns anys a Novelda.
Sense abandonar tot aquest activisme, començà la carrera de Filologia a Alacant l’any de la mort de Franco (1975), cosa que el portà a iniciar un compromís polític en l’esquerra valencianista que no ha abandonat mai (PSPV > UPV > BNV > Compromís). Però ni els estudis ni la militància política no li impediren seguir treballant per la promoció de la llengua de Novelda o, a un nivell més lúdic, eixir amb la partida d’amics i festejar amb qui des d’aleshores (1977) és la dona de la seua vida, Francisca Rubio Oya, natural de Huelma (Jaén) i resident a Elda-Petrer, on viu la parella.
En acabar els cursos comuns al centre universitari alacantí, el nostre biografiat es va traslladar a la Universitat de Barcelona, on va rebre el mestratge dels millors especialistes en la llengua d’Ausiàs March i va obtenir la llicenciatura en Filologia Catalana (1978-1979). Amb aquesta formació va iniciar el seu primer treball d’investigació, la tesina, una monografia dialectal de la comarca del Vinalopó Mitjà (1981), el tribunal de la qual va ser presidit per l’eminent filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, que, amb tal ocasió, va visitar Novelda quinze dies ans de la seua mort.
Després del parèntesi inevitable del servei militar en terres de l’Andalusia occidental, Brauli Montoya va aprovar les oposicions com a professor d’institut de llengua catalana i va passar a viure a la localitat de Valls, del Camp de Tarragona. Allí es va criar el seu fill major, Bernat, que havia nascut residint encara la família a Novelda (1982), i allí va nàixer uns anys després la filla menor, Alba (1987). Durant aquest període a Catalunya, va presentar i va llegir la seua tesi doctoral a la Universitat d’Alacant (1985), fet que va fer possible l’accés a la Universitat de les Illes Balears, on va exercir al llarg d’onze cursos, del 1988-89 al 1998-99. Aquest periple acaba a la Universitat d’Alacant, on s’ha especialitzat en les matèries de sociolingüística i història social de la llengua, sobre les quals ha publicat, respectivament, els manuals Normalització i estandardització (2006) i Aproximació a la història social de la llengua catalana (2018).
Com a resultat d’aquesta dedicació i de la seua preocupació per la supervivència de la nostra llengua a l’extrem sud del País Valencià, la majoria dels seus llibres giren al voltant del seu retrocés, tant contemporàniament (Alacant: la llengua interrompuda, 1996; Els alacantins catalanoparlants: una generacio interrompuda, 2000) com històricament (Variació i desplacament de llengües a Elda i a Oriola durant l'Edat Moderna, 1986).
Però la seua tasca investigadora no s’ha limitat a la “terreta” i ha abastat altres punts de la llengua catalana, no sols dins el territori que li és propi (Variabilitat i prestigi en el català de Valls i l'Alt Camp, 1993) sinó també a les “colònies” on s’ha implantat (La llengua dels mallorquins de San Pedro (Argentina), 2017). Això no significa que el nostra biografiat haja oblidat el seu poble, que ha estat sempre present a través dels articles a Betània, des de 1978, en què publicà el primer ("El valencià de Novelda: el seu passat i el seu present") fins a 2010, en què aparegué el darrer per ara (“La llengua dels moriscos granadins a Novelda (i Petrer) a finals del segle XVI”); i, al costat de la revista noveldera per excel·lència, no podem oblidar l’edició (en col·laboració) de l’obra de Pasqual “el Pintor”, el nostre poeta popular: Pascual Garcia: la poesia d'un poble (1996).
Finalment, cal dir que, com a fruit de tota aquesta tasca, Brauli Montoya forma part de les entitats acadèmiques següents: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) des de 1999, Secció Filològica de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) des de 2002, i Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) des de 2016.
Archivo fotográfico relacionado:
